1.1. L'ECONOMIA
L’economia és la ciència que estudia les activitats que fan les persones per tal de satisfer les seves necessitats. No es tracta d’una ciència experimental com la física o la química sinó que és una ciència social que estudia com els éssers humans cooperen a l’hora de produir i intercanviar béns i serveis.
Font: Weeras Platform
1.2. ELS BÉNS ECONÒMICS
1.3 LA PRODUCCIÓ DELS BÉNS AL LLARG DE LA HISTÒRIA
2.1 ELS FACTORS
Font: Weeras Platform
2.2. ELS SECTORS ECONÒMICS
3.1 ELS AGENTS ECONÒMICS
3.2. EL MÓN LABORAL
3.3. ELS PROBLEMES DE L’ATUR
3.4. EL SECTOR PÚBLIC
4. SISTEMES ECONÒMICS
4.1. L’ECONOMIA DE MERCAT
4.2 . L’ECONOMIA CENTRALITZADA
4.3 EL SISTEMA MIXT
1.2. ELS BÉNS ECONÒMICS
Les necessitats econòmiques es poden satisfer amb béns i serveis que es poden comprar o produir.
Hi ha béns lliures, que són il·limitats o molt abundants, com el sol i l’aire, que no tenen una utilitat elstrictament econòmica. També hi ha els béns econòmics, que són escassos, i tenen un preu.
-PRODUCCIÓ: fase inicial de l’activitat econòmics consistent a combinar diversos factors (recursos naturals, capital, treball…) per tal d’obtenir els béns o els serveis requerits.
-DISTRIBUCIÓ: fase consistent a fer arribar els béns proudïts als seus consumidors
-CONSUM: última etapa de l’activitat econòmics per la qual les persones consumeixen els béns o utilitzen els serveis que satisfan les seves necessitats.
1.3 LA PRODUCCIÓ DELS BÉNS AL LLARG DE LA HISTÒRIA
Els grups humans del paleolític vivien d’allò que el medi els oferia. Les seves activitats se centraven en la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits. Fabricaven eines rudimentàries de pedra, d’os i de fusta. Fa 10.000 anys es va iniciar l’anomenada revolució neolítica i es van desenvolupar l’agricultura i la ramaderia. Lentament, l’ésser humà va millorar les seves tècniques de producció fins al punt d’obtenir excedents (quantitats de productes superiors a les que podia consumir.
La segona gran revolució econòmica es va produir ben entrat al segle XVIII, quan va tenir lloc la Revolució Industrial. La Gran Bretanya en va ser el bressol i va tenir una difusió molt ràpida. La industrialització es va caracteritzar per l’ús a gran escala de noves fonts d’energia i de màquines que permetien un ritme de producció molt més elevat que en èpoques anteriors.
2.1 ELS FACTORS
Per produir béns i serveis són necessaris els factors de producció:
-Els recursos naturals: minerals, boscos, aigua, terra,etc.
Hi ha dos tipus de recursos naturals: renovables i no renovavbles.
-El treball, un dels motors fonamentals de l’economia, ja que no es pot entendre la producció de béns sense el treball humà.
La major part de la població treballa per compte d’altri, però també hi ha treballadors autònoms, que treballen pel, seu compte (cada cop ni han més).
-El capital: és un factor de producció que està construït, bàsicament, pels immobles (fàbriques, tallers…), per les màquines i les eines, i també pels diners que es necessiten per invertir o fer pagaments. El capital pot ser:
-El capital físic: fa referència a tots els elements materials, com ara els edificis, la maquinària i les eines
-El capital humà: consisteix en la qualificació, els coneixements, la formació i l’experiència del treballadors que intervenen en el procés productiu.
-El capital financer: són els diners de què es disposa per adquirir el capital físic, per finançar-ne el manteniment i la renovació, i per fer els pagaments dels impostos i dels salaris dels treballadors.
La població activa es distribueix en tres grana sectors:
1-Sector primari: activitats econòmiques relacionades amb l’extracció de béns i recursos del medi físic: agricultura, ramaderia…
2-Sector secundari: activitats econòmiques dedicades a la transformació de les primeres matèries en productes manufacturats. El sector secundari compèn la indústria, l’artesania, la producció d’energia i la construcció.
3-Sector terciari: activitats econòmiques relacionades amb els serveis i aplega activitats tan diverses com el comerç, els transports, les comunicacions, les finances, l’hostaleria, la sanitat, etc. Aquestes activitats tenen en comú que no produeixen béns o objectes visibles, sinó serveis per a les persones o per les empreses.
3.1 ELS AGENTS ECONÒMICS
Són aquells que duen a terme les activitats econòmiques que consisteixen en la producció, la distribució i el consum. Hi distingim tres tipus:
-Les famílies: són unitats econòmiques de consum que poden estar formades per una o més persones, que utilitzen els recursos econòmic que provenen dels seus salaris i rendes per comprar béns i serveis
-Les empreses: són els agents de producció i distribució de béns i serveis. Poden ser privades o públiques. Pel que fa a les empreses privades n´hia ha de diferents tipus:
-L’empresa individual. El propietari de l’empresa és una sola persona, que la controla i en rep els possibles benificis.
-L’empresa col·lectiva. L’empresa és iniciativa d’un grup de socis, que en comparteixen la propietat de manera proporcional al capital invertit.
-L’Estat: El sector públic: hi ha empreses que depenen de l’Estat o d’organismes públics.
Aquestes empreses generalment es dediquen a serveis bàsics o bé a sectors com l’energia i les comunicacions. Aquestes empreses es financen, mitjançant els impostos que paguen les famílies i empreses privades.
3.2. EL MÓN LABORAL
La població activa és la que treballa i exerceix una activitat remunerada (població ocupada), i la que està en disposició d’incorporar-se al món del treball i busca feina (població aturada).
La població no activa engloba tots aquells que no duen a terme un treball remunerat, les persones que no poden treballar per motius de salut i els que viuen en renda.
El mercat laboral està constituït per l’oferta i la demanda de treball. La demanda de treball prové bàsicament de les empreses i del sector públic, que necessiten mà d’obra per dur a terme les seves activitats. L’Estat intervé en el mercat laboral per tal de regular-lo mitjançant lleis i normatives. El mercat laboral és força rígid, és a dir, no crea nous llocs de treball de manera accelerada o il·limitada.
3.3. ELS PROBLEMES DE L’ATUR
La pèrduda de la feina o de la impossibilitat de trobar-ne és un dels problemes econòmics i socials més importants a tots els països. L’atur afecta principalment col·lectius com joves, les dones i les persones més grans de 45 anys. Es pot mesurar mitjançant la taxa d’atur, que reflecteix el percentatge de població activa que no treballa, i ñes un indicador de l’evolució del mercat laboral.
Les funcions del sector públic tenen una gran importància en l’activitat econòmica:
-Estableix la normativa que regula la totalitat de l’activitat econòmica, tant la pública com la privada.
-Presta serveis públics (sanitat, ensenyament, administració, neteja...) que, a més, generen molt llocs de treball.
-Promou l’activitat econòmica amb la construcció d’infraestructures i equipaments, i la prestació de serveis.
Atorga subvencions i crèdits per incentivar l’activitat econòmica del sector privat.
És consumidor d’una gran quantitat de béns i serveis produïts pel sector privat.
Anomenem sistema econòmic el conjunt de mecanisme que controlen la producció dels béns i els serveis que satisfan les necessitats bàsiques d’una societat. En el món contemporani s’han definit dos grans models econòmics: el capitalista, o d’economia de mercat, i el socialista, o d’economia centralitzada.
4. SISTEMES ECONÒMICS
4.1. L’ECONOMIA DE MERCAT
El sistema capitalista o l’economia de mercat és, amb variacions, el sistema més estès actualment. Presenta les següents característiques:
Propietat privada dels mitjans de producció:
-L’Estat té una intervenció nul·la o molt limitada en els afers econòmics.
-Protagonisme del lliure mercat. Les lleis de l’oferta i la demanda regulen la producció i els preus.
El model socialista va ser un sistema molt estès a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Avui dia, aquest model està en crisi i molts països socialistes han fet la transició cap a una economia de mercat.
Encara és seguit per estats com Cuba, Vietnam, Xina…
Encara és seguit per estats com Cuba, Vietnam, Xina…
Aquest sistema es caracteritza perquè:
-L’Estat és el propietari de tots els mitjans de producció.
-La propietat privada és molt reduïda o està completament abolida.
-L’Estat dirigeix i planifica totes les activitats econòmiques, decideix què es produiex i en quina quantitat.
4.3 EL SISTEMA MIXT
Val a dir que, malgrat que el sistema capitalista és el majoritari, aquest model canvia entre uns països i uns altres en funció del nivell d’intervenció de l’Estat en l’economia.
En general, a la majoria de països capitalistes, l’Estat té un important paper econòmic, garanteix la propietat privada, gestiona empreses públiques i regula el funcionament del mercat i la política laboral i social.
Faciliten informació sobre la situació actual i les perspectives de futur de l’economia d’un país. Els més important són:
-Producte interior brut (PIB), que correspon al valor de béns i serveis produïts durant un any en un país. El PIB per habitant s’obté dividint el PIB d’un Estat per la seva població.
-Producte nacional brut (PNB), que correspon al valor de béns i serveis produïts per un país (PIB), del qual s’ha restat la part generada pels estrangers presents al país i s’hia ha sumat la part generada pels ciutadans del país a ‘estranger.
-Índex de preus del consum (IPC). Amb aquest indicador es valoren els preus d’un conjunt de productes per saber com evoluciona el cost de la vida: aliments i begudes no alcohòliques, vestit i calçat, habitatge, parament de la llar, sanitat i ensenyament, transports i comunicacions, esbarjo i cultura, etc.
-Inflació. És l’augment dels preus dels productes.
-Dèficit públic. És l’excés de la despesa d’un Estat per damunt dels ingressos.
-Deute públic. És el conjunt de deutes que l’Estat manté amb particulars o altres estats.
5.2. ELS INDICADORS SOCIALS
Es tracta d’una sèrie de dades que ens permeten mesurar aquells aspectes que tenen una incidència directa sobre la població, i que reflecteixen situacions reals de riquesa o pobresa d’un país. Se centren tant en aspectes demogràfics com educatius, sanitaris, mediambientals i socials. Alguns d’aquests indicadors són la taxa de mortalitat infantil, esperança de vida, l’índex d’escolarització, la taxa d’alfabetització, el nombre de metges i llits d’hospital per cada 1000 habitants, i la despesa pública en salut, educació i recerca. Alguns índexs agrupen diverses variables, com és el cas de l‘índex de desenvolupament humà (IDH).
